ACN Barcelona .- El Petit de Cal Eril publica divendres 'La força' (Bankrobber), disc enregistrat de nou al seu estudi de Guissona, i en aquest cas amb la producció de Jordi Matas (Seward). Sempre inquiet, Joan Pons ha canviat el "mètode", decidint el concepte i el títol del disc després de tenir les cançons i les lletres. "M'ha donat un disc menys concret però prou temàtic-expressa, un punt perplex-, d'un tema que ve del subconscient i que he analitzat després tenir-lo fet". Novetat al marge, Pons parla amb l'ACN de "l'ofici' i de la trajectòria del grup, convençut que per fi "s'ha entès" que el seu lloc és l'underground. "El públic és una cosa incontrolable, el que tinc clar és on és el meu circuit", afirma.
Austeritat, síntesi i continuïtat, són tres conceptes que donen pistes sobre com sona el nou disc d'El Petit de Cal Eril, el cinquè del conjunt que encarna Joan Pons, que arriba tres anys després del celebrat 'La figura del buit' (Bankrobber, 2013). Un disc "de pocs elements, poc carregat", concreta el músic, on tant ell com el seu productor i amic Jordi Matas han estat "pulcres i concisos" perquè cada instrument -pocs- tingués el seu espai, i el conjunt es vestís des d'aquesta singularitat.
"La premissa quan vull fer un disc nou és demanar-me què he fet fins ara i procurar trobar una cosa que no hagi fet. Aquesta és la pressió; fer un disc igual que un altre seria un malson", raona el cantant. Probablement per això va escollir canviar el mètode emprat en els dos darrers àlbums ("primer trobar un concepte, llavors fer el disc"), i es va llançar a compondre i escriure sense una idea prèvia. En 10 dies tenia totes les cançons fetes, i aleshores va venir la cerca "del tema del disc i els títols de les cançons".
"M'ha impressionat", confessa. "Em pensava que els discos conceptuals es feien al revés, però veig que no cal, que pots fer un disc més o menys de concepte totalment des de l'inconscient". Perquè és de l'inconscient d'on sorgeixen els personatges que habiten 'La força', "una mena de 'nova gent', de bona gent, individus com d'una altra espècie, que funcionen i pensen diferent", intenta concretar Pons. La força els acompanya: "Una força impalpable i inclassificable que surt del disc i que va tant amb els personatges com amb la idea de la pròpia existència".
En base a aquest univers de personatges, que el músic descriu com "tangible i real, però intemporal", va optar per titular les cançons amb conceptes breus: 'El senyal', 'El plor', 'El cor', 'La trampa', 'El pas', etc. "Vaig trobar-hi quelcom de literari i vaig veure que funcionava, com si fossin episodis d'una sèrie, i donava pistes del què pots trobar a cada cançó", comenta.
El que no ha canviat en aquest nou treball és el característic registre vocal de Joan Pons, prim i agut. El cantant admet que després de 'Vol i dol' es va "adonar" que cantava massa greu pel seu registre vocal. Buscant la seva tessitura va començar a fer ús de la selleta amb la guitarra per transportar les cançons a un to on sentir-se més còmode. Potser per això alguns notaran una registre encara més agut, i fins i tot descobriran alguna frase cantada en falset. "Vaig descobrir que m'agradava molt, i a vegades em passo", admet.
"Sempre hem estat a l'underground"
Nou anys després de debutar com El Petit de Cal Eril amb 'Per què es grillen les patates?' (Bankrobber, 2007), Joan Pons sent que, finalment, se sap quin lloc ocupa dins del panorama musical català. Ho diu per ell mateix, com a músic "sense mètode" però que ha après, afirma, "els topants de com funciona l'ofici al petit nivell d'un grup de minories".
Però la reflexió també va pels altres. Ple públic, pels programadors i per la premsa. "Em situaven en un lloc on no em veia, hi havia molta confusió aleshores, ens comparaven amb Manel... Ara s'ha entès que som allà on sempre hem estat: a l'underground de la música". No és que Pons es vulgui posar límits, però diu que sap millor per on moure's i que evita, per exemple, "errors" com actuar en determinats llocs on no encaixa, que sap quin és el seu camí. Resumint, remata: "El públic és una cosa incontrolable, el que tinc clar és on és el meu circuit".
Artistes com Joan Colomo, Mau Boada o Ferran Palau habiten aquest mateix espai, poc definit en un marc de referència petit com el de la música en català, però que Pons vincula a una mateixa manera de "veure, entendre i sentir la música". Un petit món d'afinitats que a El Petit de Cal Eril li agrada anomenar pop metafísic.