En motiu de la trista notícia del traspàs del company de professió Josep Bertran Puigpinós, reproduïm un fragment de l’entrevista que li va efectuar la revista Sió d’Agramunt el març de 2004, on es mostra d’una manera explícita la seva estima pel periodisme de proximitat i on repassa el seu fervent activisme envers el territori des de les entitats i dins el món de la política, des d’on va formar part del primer ajuntament democràtic a la vil·la d’Agramunt. Un record per tots que convida a la reflexió. Descansa en pau Josep.
- Com vas anar a parar al món del periodisme?
- Al periodisme professional hi vaig entrar des del periodisme d'aficionat. El fet de treballar pel Sió va donar peu a altres mitjans de fora que em demanessin informacions i això va anar augmentant fins a esdevenir-ne professional, cosa que implica que he d’estar disponible les 24 hores del dia i he de fer el que em demanen. La meva entrada al periodisme és paral·lel a l'increment dels mitjans de comunicació. Vaig començar el 1978 passant notícies d'Agramunt a Ràdio Tàrrega; després va venir Ràdio Ponent, la primera emissora en català privada, que em demanaren si hi volia col·laborar; a continuació sortí la Cadena 13, la primera cadena d’emissores privades que a Lleida tenia Ràdio Terra Ferma, que ja era professional, on jo col·laborava enviant-hi cròniques; després va venir Radio Popular de Lleida...
- En un començament, tu cobraves per aquestes feines?
- No. tot era purament altruista. Jo hi enviava les cròniques desinteressadament. Arriba un moment que jo col·laborava a quatre o cinc emissores. Clar, això només es pot fer de manera altruista, però mica en mica els mitjans es van professionalitzar cada vegada mes i volien dedicació exclusiva La primera col·laboració que vaig cobrar va ser de Ràdio Popular de Lleida, que anava amb el Diari de Lleida, que, pel fet d’enviar-hi cròniques escrites que aprofitaven pels dos mitjans, em pagaven 3.000 pessetes al trimestre.
- Guardes totes les cròniques que has fet?
- Les escrites, sí; de les de veu. no en guardo cap. No perquè són a milers. El que ha aparegut escrit, però ho tinc relligat. Cada any faig tres volums de la Ribera del Sió, un de l'Urgell i un de la Segarra; en total en tinc una cinquantena.
- Abans ens explicaves que havies començat per una colla d’emissores, com va continuar la teva trajectòria?
- A partir de 1984 El Periódico de Catalunya va obrir una delegació a Lleida per treure un suplement anomenat "Terra Ferma"; jo allà hi enviava escrits, encara que van haver de plegar perquè no els era rendible. Entretant s’obrí La Mañana, que havia estat un diari del Movimiento que passa a mans d'una empresa privada; i jo hi vaig entrar. És clar que llavors jo no els era un desconegut, perquè abans ja hi havia col·laborat enviant-hi cròniques sense cobrar, com també ho havia fet al Segre.
La Mañana m’agafà com a corresponsal d'Agramunt i de mica en mica el radi d’acció es va ampliant fins al conjunt de les comarques de l'Urgell i de la Segarra cobrant a tant la peça. A partir de 1992 ingresso a la plantilla amb tots els drets laborals. Poc després deixo la corresponsalia de la Cadena SER i entro a Catalunya Ràdio on continuo encara conjuntament amb La Mañana.
- Quantes pàgines has escrit parlant d'Agramunt?
- Uf... a milers. No ho sé... Ho tinc però tot col·leccionat i ocupa qui-sap-lo.
- Exactament de quina zona cobreixes la informació?
- Durant 15 anys vaig fer les comarques de l'Urgell i la Segarra i. Des de fa un any o dos, només faig l’Urgell a la Mañana i segueixo les dues comarques per Catalunya Ràdio. Setmanalment, tinc tres pàgines fixes al diari: una l'Urgell, una de la Segarra i una de la Ribera del Sió, a part dels fets puntuals que van sorgint.
- Aquesta feina et deu permetre conèixer molta gent, no?
- Sí, és una feina molt enriquidora. He pogut tractar des de ministres a presidents de la Generalitat fins al fantasma més fantasma que pugui haver a la comarca. Perquè n'hi ha que et volen vendre la moto...Una de les coses que em va satisfer més va ser en directe, per ràdio, la visita del Príncep Felip a Cervera: la recepció, els parlaments, etc.; fou tot un espectacle.
- I com t’ho muntes per fer arribar la informació al diari?
- Ara és la glòria. Tinc un ordinador connectat a Internet amb la redacció i una màquina de fer fotos digital. Quan tinc una informació els ho faig saber; llavors ells m’envien la maqueta d’una pàgina buida que jo m’omplo des de casa. Això però no ha estat sempre així. Abans havia arribat a enviar la crònica pel cotxe de línia dins d'un sobre; també en segons quins casos dictava directament les cròniques per telèfon, sense escriure-les prèviament. Ah, i els rodets fotogràfics els enviava pel cotxe de línia i quan no n'hi havia te’ls havien de pujar a buscar o jo anava fins a la Sentiu, on venien a recollir-me’ls des de Lleida. He viscut un espectacular procés de canvi de la tecnologia en els mitjans d’informació.
- Què prefereixes, la ràdio o el diari?
- Tots tenen la seva gràcia. La ràdio per exemple, té la virtut de la immediatesa. Es pot fer una crònica i al cap d'un moment la retransmeten. Recordo que un dia que hi va haver un incendi en una casa al carrer del Control en què hi hagué una criatura que va ser víctima del foc, jo era al carrer i retransmetia el fet en directe per la ràdio mitjançant un mòbil... quan encara no havien arribat el mossos d esquadra al lloc del succés, a Barcelona i a tot Catalunya ja ho sentien!. Per això, saps que em fa més mandra de tot? Redactar els fets del mes de Sió, perquè vol dir tornar a fer memòria de coses que fa vint o trenta dies que ja han passat, coses que periodísticament ja són velles!.
- La immediatesa també la té la televisió...
- Sí, També vaig col·laborar amb TV3; durant molts anys vaig fer de "productor” de les dues comarques; jo els buscava els contactes amb la gent i fèiem els reportatges, fins que van sorgir gent que ho feien pel seu compte. Els de TV3 em van dir que si disposava duna càmera i tal que els podria fer alguns reportatgets... però no vaig ser prou llençat en aquest sentit.
- No hem parlat de la teva col·laboració a Ràdio Sió.
- A Ràdio Sió hi vaig fer un informatiu tots els dissabtes al migdia durant molts anys fins que hem va ser impossible compaginar-ho...
- No vas fer cròniques esportives?
- Ah, si; també vaig encarregar-me de les cròniques del futbol d’Agramunt durant bastants anys fins que vaig haver de fer a La Mañana la pàgina de l'Urgell que surt els dilluns i que, per tant m'obliga a treballar el diumenge a la tarda.
- I la teva vinculació amb el teatre?
- Jo vaig començar a fer teatre de molt petitet a Acció Catòlica. Per altra part el meu pare n'era un gran aficionat i vivia el teatre, fent d'actor i director. Cap als divuit anys amb la colla Agrupació Artística de la Joventut vaig començar a fer teatre i a dirigir-lo. Després, el 1971, em vaig fer càrrec de la direcció del Grup Escènic Agramuntí, que vaig deixar el 1976 perquè em vaig passar al món de la política.
- I del teu pas per l'ajuntament (1979 / 1983) què et satisfà més?
- Amb poc temps i pocs mitjans es va fer molta feina. Vam tenir la col·laboració d'un nombre important de persones. Jo em sento molt orgullós de l'Escola Municipal de Música, de la qual en vaig ser l'impulsor a nivell polític i el pencaire, perquè val a dir que jo mateix m’encarregava d’escriure els rebuts dels alumnes i la resta de feines de gestió. També estic content d'haver col·laborat en la construcció de les piscines municipals i de la creació del Museu municipal i tot el procés de recuperació del patrimoni històric que vam endegar amb un gran entusiasme per part de molts col·laboradors i que els ajuntaments posteriors han deixat en l’oblit en bona part.
- Tot i el munt d'activitats que hem comentat, tu ets un home que s'ha demostrat molt col·laborador amb entitats de la vila, perquè també has format part de la Creu Roja i d'altres organismes, no?
- Sí, vaig ser de la junta fundadora de l’assemblea local de Creu Roja. I també membre de la junta de la societat del Casal Agramuntí i membre, diverses vegades, de les juntes de l'AMPA de l'Institut i de l'AMPA del Col·legi Nostra Senyora del Socors. Actualment pertanyo, en representació de la nostra revista, al patronat de la Fundació Lo Pardal.
De segur que si ens volguéssim embrancar més en aquestes darreres facetes, en Josep encara tindria moltes coses a dir. Deixem-ho, però, per una altra ocasió. El que haurà quedat ben clar per al lector és que a en Josep Bertran no li sap greu perdre hores per Agramunt. N’és un fervent i enamorat servidor, cosa que la seva trajectòria humana demostra amb escreix. És, sense cap mena de dubte, la persona que, amb la seva feina constant i altruista, ha escrit i publicat més papers sobre Agramunt i els pobles de la Ribera. Es, fet i fet, el periodista de la nostra vila.
Foto: Jaume Solé