Els artistes Madhuban Mitra i Manas Bhattacharya (Índia) han estat reconeguts aquesta tarda amb el premi Embarrat 2015 d’arts visuals i sonores de l’exposició La Gran Màquina II. Aquests artistes participaven amb la seva instal·lació Sentinels, una sèrie de 6 videoretrats de guàrdies de seguretat realitzats a la desapareguda fàbrica National Instruments Ltd de Calcuta, l’única fàbrica de càmeres fotogràfiques de l’Índia. L’obra estat escollida entre la selecció de 25 artistes seleccionats entre un total de 277 propostes presentades a la convocatòria. El premi està dotat amb 2.000 euros. També s’ha concedit el premi Embarrat IEI que ha recaigut a l’artista Estela Ortiz (Terrassa, 1988) per l’obra Serving Handbook: Standard appropiate expresions. Aquest nou guardó és una de les novetats d’aquesta segona edició de l’Embarrat. El Premi IEI consta d’una exposició individual el 2016 produïda per l’IEI i comissariada per Anselm Ros, a la Sala Gòtica de l’Insititut d’Estudis Ilerdencs (IEI), i de la qual s’editarà un catàleg. El jurat ha estat presidit per Glòria Picazo (Directora del Centre d’Art La Panera de Lleida) i Anselm Ros (Comissari de l’Institut d’Estudis Ilerdencs), i ha comptat amb la col·laboració de Josep M. Ganyet, comunicador i professor de nous mitjans de comunicació audiovisual de la Universitat Pompeu Fabra; Alexandra Laudo, directora de la plataforma de comissariat Heroínas de la Cultura i comissària a Sant Andreu Contemporani; Albert Mercadé, director de la Fundació Arranz-Bravo i Ramon Sicart, director de la Galeria Sicart de Vilafranca del Penedès.
L’OBRA I ELS GUANYADORS
Sentinels és una sèrie de 6 videoretrats de guàrdies de seguretat realitzats a la desapareguda fàbrica National Instruments Ltd de Calcuta, l’única fàbrica de càmeres fotogràfiques de l’Índia. Amb l’arribada de la globalització, la companyia va decaure: a primers dels noranta va aturar la producció i va reduir progressivament el nombre de treballadors. Tots els guàrdies de seguretat són militars retirats i han estat custodiant les ruïnes industrials durant dècades. Aïllats de l’exterior, viuen a les instal·lacions de la fàbrica i les protegeixen: acompleixen doncs l’absurda funció de protegir una ciutadella que ningú no envairà. En els treballs s’utilitza una tècnica especial d’edició per ocultar els “talls” del metratge, de manera que els subjectes immòbils mantenen la seva posició davant la càmera durant un període de temps impossible (tan llarg com dura l’enregistrament) i adquireixin així atributs d’estàtua. En reforçar l’aspecte cíclic i repetitiu del Temps industrial, cada vídeo funciona com un pur bucle en què la noció de “durada” no és aplicable: l’absència de talls fa que l’espai de temps sigui infinit. Són tan sols els lleus, gairebé imperceptibles moviments físics dels subjectes, com el parpelleig, la respiració o un ocasional gest de neguit, els que fan que la imatge difereixi d’una fotografia fixa.